Hi ha dues coses que són infinites: l'univers i l'estupidesa humana; i de la primera no n'estic gaire segur.

Albert Einstein (1879-1955)  Científic alemany

Two things are infinite: the universe and human stupidity; and I’m not sure about the universe.

L'única cosa que hem de témer, és la por mateixa

Franklin D. Roosevelt va utilitzar aquesta frase en el seu primer discurs inaugural com a 32è. president dels EEUU, tot parafrasejant Epictet. 

L'única cosa que hem de témer és la por mateixa: el terror anònim, irracional, injustificat que paralitza els esforços necessaris per convertir el retrocés en avanç.

Franklin D. Roosevelt (1882 - 1945)  Polític nord-americà.

The only thing we have to fear is fear itself—nameless, unreasoning, unjustified terror which paralyzes needed efforts to convert retreat into advance.

 

No hem de tenir por de la pobresa ni de l'exili, ni de la presó, ni de la mort.   Només cal tenir por de la pròpia por.

Epictet (~50 - 125/30)  Filòsof grec.

Del contracte social i la desigualtat entre els homes

ROUSSEAU, JEAN-JAQUES (1712-1778).

Pags. 21-39.  Del contrato social: discurso sobre las ciencias y las artes, discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres.

Fernández Alonso de Armiño, Mauro; tr.  Madrid: Alianza Editorial, 1998. 392 p.  Col·lecció El libro de Bolsillo.

ISBN 13: 978-84-206-3958-1

 

Rousseau, en el capítol VI del seu Contracte social assenta les bases del pacte social.  Per això explica que en l'estat de naturalesa, les persones  es deuen primer a ells mateixos i després al grup, i reclama -per tal de realitzar el contracte social- que totes les persones cedeixin els seus drets a la comunitat, de manera que la societat basi el seu poder en la voluntat general.  Aquest contracte es trenca quan prevalen els drets particulars sobre els generals ja que l'associació es tornaria necessàriament tirànica o vana i es tornaria a l'estat de naturalesa.

Un cop establert el contracte social, els associats passen a ser Ciutadans partícips de l'autoritat sobirana, i Súbdits en tant que sotmesos a les lleis de l'Estat.  Quan es tracta amb alguna persona que no està dins del contracte social, el sobirà torna a ser individu, si bé un atac contra un membre "del poble" és un atac contra el poble.  No es pot dubtar del sobirà.

Amb el contracte social, l'home perd la seva llibertat natural, que es regeix per la llei del més fort, i el seu dret il·limitat a tot, però guanya llibertat civil, regida per les lleis, i el dret a la propietat privada.  Les lleis són una norma superior a la voluntat particular.

Rousseau és defensor de la propietat pública, que per a ell és tot territori que no és privat i no ha tingut fins el moment un primer ocupant.  Les propietats públiques serien gestionades pel sobirà i el dret del primer ocupant estaria únicament per darrere del de la propietat privada.

Les condicions per accedir a un territori amb dret de primer ocupant són:

1. que el territori no estigui habitat per ningú, 
2. que només s'ocupi la quantitat necessària per subsistir i 
3. que aquesta terra es treballi i es conreï (prova de que la terra no està abandonada ).

Els propietaris d'un terreny són exclosos de la possibilitat de poder obtenir un altre.

Rousseau sosté que el fet de ser propietari implica fidelitat i, per tant, és una mesura de defensa contra possibles revoltes: el propietari depèn d'aquesta terra per viure i no voldrà res que vagi en contra dels seus interessos i els de la seva terra.

En el Contracte social, el Sobirà és el representant del col·lectiu, encara que només la voluntat general pot dirigir les forces de l'Estat.  Rousseau diu literalment, "la voluntat particular tendeix a les preferències, i la voluntat general a la igualtat", tant és així, que afirma que si "en un moment hi ha un amo, ja no hi ha sobirà i el cos polític és destruït".  La voluntat general no "permet" la societat parcial a l'Estat ja que cada ciutadà ha d'opinar per si sol, sinó enganyarà.

Finalment, els drets estaran regulats per lleis i tots els ciutadans seran iguals davant la llei: pels mateixos casos, el jutge haurà d'aplicar les mateixes penes.

 

D'aquelles coses que afebleixen o tendeixen a la dissolució d'una república

HOBBES, THOMAS (1588-1679).

Cap. XXIX - De aquellas cosas que debilitan o tienden a la disolución de una República.  Leviatán.

Escohotado, Antonio-Moya, Carlos; tr.  Madrid: Editora Nacional, 1983.  Col·lecció de la literatura y el pensamiento universales, 28.

ISBN 13: 978-84-276-0482-7 

Thomas Hobbes, en el capítol XXIX de la seva obra Leviathan, parla d'aquelles coses que afebleixen o tendeixen a la disolució d'una República.

Les causes enumerades per Hobbes són:

1. la manca de poder absolut, 
2. el judici privat del bé i del mal,
3. la consciència errònia,
4. la pretensió de trobar-se inspirat,
5. la submissió del poder sobirà a les lleis civils,
6. l'atribució de propietat absoluta als súbdit,
7. la divisió del poder sobirà,
8. la imitació dels grecs i romans, els quals arriben a justificar l'assassinat dels seus reis amb l'argument que «si el teu rei és un tirà i el mates , en veritat estàs matant a un tirà i no a un rei»., 
9. el govern mixt,
10. la falta de diners,
11. els homes populars , ja que podrien encapçalar rebel·lions,
12. l'excessiva grandesa d'una ciutat, que li podria permetre tenir exèrcits propis,
13. la llibertat de disputar contra el sobirà, i 
14. la dissolució de l'Estat.

Sobre la manca de poder absolut, l'autor recomana que per a la pau i defensa de la república el sobirà no cedeixi mai ni una mica de poder davant els seus serfs ja que, assegura, quan el vulgui recuperar provocarà un acte injust i la població es rebel·larà contra ell destruint d'aquesta manera la república.

Hobbes veu la limitació del poder com una opció a la creació de competència dins del propi poder sobirà i posa d'exemple l'antiga república romana en la qual els dos poders (Senat i Poble de Roma) pretenien disposar del poder total, cosa que va provocar una espiral de guerres civils que els conduí fins a l'extinció de la pròpia democràcia i l'establiment de la monarquia.

Pel que fa a la consciència (qüestions com la fe, la santedat i/o espiritualitat) sosté que és un error pensar que el poder sobirà queda sotmès a les lleis divines, ja que el sobirà no queda sotmès a cap llei, ni tant sols a les que ell mateix fa.  La república no preveu que hi hagi cap llei per sobre del sobirà ja que si el sobirà estigués sotmès a la Llei implicaria que un jutge (súbdit del sobirà) estaria per sobre del propi sobirà.

Malgrat que en la república només mana un home de manera absolutista, el sobirà no pot utilitzar les terres dels súbdits, però sí que és possible sotmetre els propietaris al pagament d'impostos (si cal, violentament) per tal de finançar el tresor públic.

I, finalment, la república es dissol quan en una guerra els enemics aconsegueixen la victòria o quan se li dóna l'esquena al sobirà, ja que si no hi ha cap no hi ha república, i aleshores cada home retorna a l'estat de naturalesa.

Crideu més, que crideu poc.  Perquè mentre crideu, no mateu.

Ernest Lluch (1937-2000)  Polític català. Víctima d'ETA

Gritad más, que gritáis poco.  Porque mientras gritáis, no matáis.

 (Veure video)

Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre la resta; és l’única.

Albert Einstein (1879-1955)  Científic alemany

Example isn't another way to teach, it is the only way to teach.

15O: El contracte trencat

Potser és cert que els objectius no estan del tot definits, potser no agrada a tothom, però no podem menystenir un fet evident:  la indignació global de la ciutadania.

Dissabte passat, 15O, vaig ser un dels molts milers de persones que es van manifestar arreu del món per “un canvi global”.  La manifestació era plena de gent, de diferents col·lectius units per mostrar la seva indignació per temes diversos; no era una manifestació anitpolítics ni antisistema, ni era el caprici de quatre hippies “perroflautes” penjats, ni tampoc de gent “sense futur” com han dit alguns.  Dissabte la mani era una reivindicació de l’horta del Prat, dels acomiadats de Telefònica, dels estudiants, dels metges de la sanitat pública i  dels molts afectats pels desnonaments que les entitats bancàries han realitzat en base a crèdits i hipoteques que sabien que els seus clients no podrien pagar.   Així, la llista podria continuar fins que no em quedés paper on escriure...

I és que, per molt més que algunes persones i determinats estaments es neguin a reconèixer l’abast d’aquestes mobilitzacions, o s’esforcin en minimitzar-les,  alguna validesa han de tenir les seves reivindicacions quan els propis Barack Obama o Durao Barroso els hi han reconegut.  Potser és el moment que el “poder” -i ho dic referint-me a polítics, banquers, empresaris, grans fortunes, etc.- es plantegi la manera en que ha estat fent les coses darrerament per començar a canviar-les.

Potser aquests poderosos haurien de recordar que el seu poder obeeix al consentiment d’uns altres -la immensa majoria-,  que a partir d’un “contracte social” els ha permès enriquir-se.  Si concretem aquest contracte social en els nostres dies, aniria de la següent manera:  La major part de la ciutadania entén que uns tinguin més que altres per una qüestió de mèrits, sacrifici, esforç, inversió, etc. però també sap que aquest enriquiment ha estat a costa de que la majoria hagi treballat per ell o col·laborat d’alguna manera en la seva cadena, i exigeix que una part d’aquest enriquiment reverteixi en la societat ja sigui en forma de nous llocs de treball, millores socials o creixement de la riquesa del país que al cap i a la fi també acabarà repercutint en la majoria de la població.  El problema avui és que aquest contracte -no escrit- s’ha trencat: els “poderosos” han deixat de revertir part dels seus guanys en la societat i han passat a buscar només l’augment continu de les seves pròpies rendes com a principal i únic objectiu; un dels exemples més clars és el cas de les darreres indemnitzacions als alts càrrecs de les caixes que per culpa de la crisi han caigut en mans de l’Estat.

Jo diria, ja per acabar, que la sensació predominant quan parlo d’aquesta onada de canvi, és l’escepticisme; però la veritat és que molt a prop de l’escepticisme sorgeix amb força la certesa que alguna cosa gran està passant, que aquesta no és una lluita perduda...  La gent hem entès que el món no es canvia des del sofà, per canviar “el món” hem de sortir al carrer i ho hem de fer de forma pacífica; és grandiós veure com les persones hem avançat sobre les nostres pròpies petjades i hem aprés que, com a societat,  “la unió fa la força” i que la violència no fa que les nostres reivindicacions s’escoltin més, ni millor, ni més alt.

No m'agrada indignar-me però, si de tant en tant no m'indignava, què seria de mi?

Joan Fuster (1922 - 1992)  Assagista i poeta valencià.

La millor manera de predir el futur és inventant-lo.

Alan Kay (1940 - ?)  Informàtic nord-americà.

The best way to predict the future is to invent it.
 

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.  És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Ovidi Montllor (1942-1995)  Cantant i actor valencià.

El nacionalisme català en la Primera Guerra Mundial

Al llarg del segle XX s'han donat tres grans moments que han implicat canvis de fronteres a Europa: la remodelació de les fronteres en la dècada dels 90, els canvis de fronteres derivats de la Segona Guerra Mundial, i les independències propiciades per la Primera Guerra Mundial.

Voldria avui comentar el protagonisme de les nacionalitats en la Primera Guerra Mundial, fent principal esment a la Revolució Russa, la intervenció dels Estats Units i la visió del conflicte des de Catalunya.

Arran de la Primera Guerra Mundial, en una Europa convulsa on reapareixen els nacionalismes, s’obren varis fronts i revolucions per una independència que fins el moment era impensable.

En una Rússia en plena Revolució Bolxevic, països sense nom com eren Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània, van tenir l’oportunitat de declarar la seva independència gràcies a les desavinences entre l’Alemanya Imperial i la Rússia Comunista.  L’Imperi Turc Otomà després de la derrota en la Gran Guerra es “trencà”, i Kamal Atatürk proclamà la República Turca.  L’Imperi Austrohongarès, per la seva part, quedà totalment dissolt després de la firma dels tractats de Saint-Germain i Trianon, i això va suposar la creació dels nous estats: Txecoslovàquia, Polònia i la remodelació d’Àustria i Hongria a més de la formació de Iugoslàvia a partir de l’antic Regne de Sèrbia (Regne dels Serbis, Croates i Eslovens).

També a les Illes Britàniques, just acabada la Gran Guerra, el partit nacionalista irlandès “Sinn Féin” proclamà la República Irlandesa cosa que provocà l’inici de la Guerra Anglo-Irlandesa o Guerra d’independència irlandesa, que enfrontà l’Exèrcit Republicà Irlandès, per la part nacionalista,  contra l’exèrcit britànic i el grup paramilitar Black and Tans.  Aquesta guerra, basada en la guerra de guerrilles, va provocar que el 1920 Londres decidís dividir l’illa d’Irlanda en dos regions (Irlanda del Nord i Irlanda del Sud).  La Irlanda del Nord es va construir sòlidament, però no així la del Sud, que fou boicotejada pels nacionalistes provocant així el Tractat Anglo-Irlandès.  El 1921, Michael Collins va proclamar l’Estat Lliure Irlandès.

A Catalunya, el panorama que es dibuixava a Europa, on les petites nacions es reivindicaven com estats lliures i independents, era vist pels nacionalistes com un precedent i una esquerda on poder actuar.  

Els orígens del catalanisme es remunten al segle XVIII, però no és fins el 1892, amb el redactat de les Bases de Manresa, que el catalanisme polític inicia una nova etapa liderada per homes com Valentí Almirall, Lluís Domènech i Muntaner o Enric Prat de la Riba.  Cal dir, però, que aquest ressorgiment del sentiment catalanista d’inicis del segle XX no tenia com objectiu final la formació d’un estat propi, sinó més aviat les seves reivindicacions anaven dirigides a assolir l’autonomia política, l’autogovern, dins de l’estat espanyol.  L’independentisme va ser, doncs, un corrent minoritari fins ben entrat el segle XX.

Tornant a la Primera Guerra Mundial, trobem una Catalunya liderada per una majoria de la Lliga Regionalista, partit nacionalista català de dreta i cristià, participatiu en el govern espanyol i al que mai se li havia passat pel cap la independència.  La Lliga apostava més pel federalisme.  Quan finalment l’any 1918 se li negà qualsevol intent federacionalista, aquest fet portà a una crisis de govern i al distanciament de les relacions entre Catalunya i Espanya.  La Lliga quedà immersa en una crisis de partit, i en van prendre el relleu dos tipus de polítiques diferents: d’una banda, el  sector liderat per Antoni Rovira i Virgili i Alfons Maseras i Galtes, que eren partidaris de  participar en la guerra recolzant el bàndol aliat (francòfils); i d’altra banda el sector pro-germanòfil —que no vol dir anticatalanista— representat per Pere Bosch i Gimpera.

Els nacionalistes pro-aliats, partidaris de la independència, creien que si recolzaven el bàndol aliat i denunciaven el tractament opressor i autoritari del monarca espanyol envers Catalunya, aconseguirien que després els aliats pressionessin al Regne d’Espanya obligant-lo a reconèixer a Catalunya com un estat independent.  En canvi, els germanòfils veien en l’Imperi Austrohongarès un model de tolerància i convivència plurinacional.

Cap dels dos bàndols va aconseguir atreure a les classe populars del país ja que aquestes estaven més preocupades de la seva pròpia subsistència.  En les esferes polítiques catalanes, cap dels dos corrents va veure assolits els seus objectius: els germanòfils van viure l’enfonsament dels imperis centrals, mentre que els francòfils no van aconseguir el suport dels governs aliats que no estaven disposats a trencar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb la monarquia espanyola, ni la volien debilitar per por a que es produís una revolució semblant a la de l’octubre del 1917 a Rússia.

Així doncs, l’intent dels nacionalistes catalans van quedar en res:  Catalunya, no va anar a l’una, les polítiques nacionalistes i sobiranistes que els partits polítics feien constar en el seus programes no s’aplicaren, i la societat tampoc no estava ni informada ni convençuda.  Va ser un pla elaborat sense cap planificació i a corre cuita.  En el moment  d’apostar fort per la Independència, el Principat es va submergir en una crisis interna que va diluir tota proposta de proclamació de l’Estat Català, l’Estat Independent de Catalunya o la República de Catalunya.

No sembla que a dia d’avui hagi canviat gaire el panorama.  Els partits polítics s’omplen la boca d’independència sense avançar en aquesta direcció, només per aconseguir vots, i estan més preocupats en les seves disputes que en aconseguir una Catalunya forta i en fer un front comú per defensar-la.  Per la seva part, la societat tampoc sembla més propera a la classe política que aleshores.

Així doncs, podem creure’ns que els polítics nacionalistes d’avui no farien el mateix que en aquell moment?

(Apunt basat en la presentació “Independència.  Velles nacions i nous estats a l’Europa d’Entreguerres”, elaborada per Francesc Valls-Junyent, Doctor en Història per la Universitat de Barcelona)

La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer.  La democràcia es presenta despullada perquè ha de convèncer.

Antonio Gala (1930-?)  Dramaturg, poeta i novel·lista andalús.

La dictadura se presenta acorazada porque ha de vencer. La democracia se presenta desnuda porque ha de convencer.

Estar en política és com ser entrenador de futbol: has de ser suficientment intel·ligent per entendre el joc i prou estúpid com per pensar que és important.

Eugene McCarthy (1916 - 2005)  Polític nord-americà.

Being in politics is like being a football coach. You have to be smart enough to understand the game, and dumb enough to think it's important.

Res és tan admirable en política com una memòria curta.

John Kenneth Galbraith (1875-1939)  Economista i polític nord-americà.

Nothing is so admirable in politics as a short memory.

Reforma Constitucional: caprici o necessitat?

Aquests darrers dies hem sentit a parlar molt de la Reforma de la Constitució, no sé si més per les formes o pel fons de la Reforma.  En aquest apunt intentaré, en primer lloc, valorar el seu fons.

Què diu la Reforma?  La Constitució, amb la reforma de l’article 135, diu que, a partir d’ara, “l’Estat i les Comunitats Autònomes hauran d’estar autoritzades per Llei per emetre deute o contreure crèdit” i que el pagament d’aquest deute públic gaudirà de “prioritat absoluta” llevat de casos “de catàstrofe natural, recessió econòmica, o situació d’emergència” que, tanmateix, hauran de comptar amb l’aprovació de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.

Tot i que aquesta mesura pot semblar fruit d’una mesura precipitada per part del Govern i dels altres Estats membres de la UE per tal d’asserenar els mercats, voldria remarcar que aquest article, que fixa el límit de l’endeutament, ja era present en el “Pacte d’estabilitat i creixement” signat pels estats membres de la UE l’any 1997, previ a l’entrada en vigor de l’euro.

En origen el control del deute és una mesura d’esquerres: sorprenentment van ser els sindicalistes suecs qui, a mitjans dels anys 30, van promoure aquest control per preveure que quan l’Estat afronti anys de “vaques flaques” no gasti més del que té, en tant que en cas de superàvit, aquest sigui recaptat per l’Estat com a fons de rescat per alguna situació futura.   També el govern de Zapatero, el 2006, va elaborar i aprovar una “Llei Orgànica d’estabilitat pressupostaria” (amb els vots a favor de PSOE i CiU; l’abstenció de IU; i els vots en contra del PP), que anul·lava una anterior LO aprovada pels Populars el 2001 que feia referència a l’endeutament zero de l’Estat, una mesura totalment neoliberal. 

A més, és evident que com menys endeutats estiguem, menys depenem dels mercats i més autonomia tenim com Estat.

I arribat aquí, hauríem de parlar de sobirania nacional i autonomia financera de les Comunitats Autònomes, cosa que preocupa molt als sectors nacionalistes espanyols i perifèrics.  Pel que fa a l’ autonomia financera de les Comunitats Autònomes, no és nou que l’Estat Central gestioni l’emissió d’endeutament de les CCAA i, de fet, ja surt explicat a la Llei Orgànica 8/1980, del 22 de setembre, de Finançament de les Comunitats Autònomes, coneguda com LOFCA.  En quant a la sobirania nacional, que alguns sectors del nacionalisme espanyol  veuen perillar, només es pot dir que ja la vam cedir amb l’entrada a l’euro i la pèrdua de moneda pròpia.

Potser és el moment de deixar de jugar en una lliga de nacions per jugar en una lliga d’autèntiques superpotències mundials agrupades per subcontinents: EEUU, Xina, Índia, Brasil, ..., i UE.

I ara, parlant de la forma com s’ha plantejat i aprovat la Reforma he de dir que, tot i l’enrenou que s’ha generat al seu voltant, en termes jurídics el procediment ha estat impecable, tot i que no el més popular (no ens podem queixar de mesura electoralista).  Curiosament l’anterior Reforma Constitucional -sobre el sufragi dels estrangers (Art. 13.2 CE)-, fou aprovada el 27 d’agost de 1992 sense veus que reclamessin referèndum, ni protestes sobre el consens,  Possiblement alguns intents recents i frustrats d’incorporar altres reformes, la poca credibilitat de la classe política, i la proximitat d’unes eleccions, han ajudat  a encendre les protestes contra unes modificacions que, a la vista de la seva impopularitat i de l’escassa rellevància que les protestes han tingut, hem de considerar que puguin ser realment necessàries i imprescindibles per salvar l’Estat de la fallida. 

Ja per acabar, comento el dubte que se’m planteja: La llei entra en funcionament l’1 de gener de 2012, un període en que -segons Christine Lagarde, directora general del FMI- Europa entrarà novament en recessió; aleshores el govern de torn podrà endeutar-se més que no ho estava ja l’Estat.  Així que, aquesta mesura, quins efectes pràctics tindrà a curt termini?

En política només triomfa qui posa la vela on bufa l'aire; mai qui pretèn que bufi l'aire on posa la vela.

Antonio Machado (1875-1939)  Poeta andalús.

En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quien pretende que sople el aire donde pone la vela.

Els experiments en política signifiquen revolucions.

Benjamin Disraeli (1804-1881) Polític i escriptor anglès.

The experiments mean revolutions in politics.

Quan crèiem que teniem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes.

Mario Benedetti (1920-2009) Escriptor i poeta uruguaià.

Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas.

Fracàs escolar, o quan les hores no hi compten.

Recentment es va fer públic l’Informe Panorama de l’Educació de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (a partir d’ara OCDE) i, com cada any, l’educació espanyola es va haver de preguntar on estava l’error que ens mantenia  tan avall en aquest deshonrós rànquing.

La veritat és que portem tota una vida preguntant-nos el mateix.  Primer els polítics al·legaven el retard de l’Estat després de gairebé 40 anys de dictadura; però avui, quina és l’excusa?  Pel que sembla, la mateixa.  Potser ja està bé d’ excusar-nos en el passat; fa més de 30 anys que vivim en democràcia i la generació actual ja no són “afectats” directes -ni gairebé indirectes- d’allò que foren els nostres avis o besavis.  Segurament, -i ho dic afirmant-ho– ja és hora, d’una vegada per totes, d’analitzar els perquès.

Segons tots els estudis realitzats sobre educació, els principals punts de debat són quatre: les hores lectives de classe, la mitjana d’alumnes per aula, la inversió de l’Estat en educació, i -en menor mesura- el temps que els professors dediquen a posar ordre per ser escoltats.

Per començar, crec que hauríem de desmitificar la falta d’hores lectives als centres escolars, que sol ser la crítica més directa i repetida que fem la gent del carrer.  Els alumnes de Primària espanyols, tenen 126 hores obligatòries més que la mitjana dels països de la OCDE i 129 més que els països de la UE.  A la Secundaria, passa el mateix: els estudiants espanyols tenen 148 hores de classe més que els membres de la OCDE i 153 hores més que els països de la UE.  Per contra, la gran superpotència en la matèria, que és Finlàndia, resulta ser el país amb menys hores lectives i té, en canvi una destacada potenciació de les habilitats creatives i el bilingüisme (finès - anglès); característiques similars a altres potencies que la segueixen com Suïssa, Holanda o Alemanya.  

Sobre la mitjana d’alumnes per classe,  a Espanya la mitjana en els centres públics és de 19,8, més baixa que la de la OCDE, amb 21,4, i la UE, amb 20 alumnes; mentre que – paradoxalment- en els centres privats passa al contrari: 24,5 alumnes a les aules espanyols davant dels 20,5 de la OCDE i els 19,0 de la UE.

Respecte a la inversió de l’Estat en educació, Espanya gasta per alumne un 29% del seu PIB per càpita, cosa que situa el país 2 punts per sobre de la inversió mitjana dels països de l’OCDE i 3 per sobre de la mitjana del països de la Unió Europea, segons l’informe de la OCDE.

Més preocupant és, per acabar, el temps que els professors es dediquen a posar ordre i a fer callar els alumnes a les aules: Espanya suspèn estrepitosament; de fet, som el segon país del rànquing només superats per Mèxic.  Segons l’estudi, els docents espanyols perden una cinquena part del total d’hores lectives posant ordre a classe, cosa que suposa una mitjana de 150 hores sobre les 833 de les que consta el curs escolar.

Un cop revisades les quatre principals raons que poden conduir al fracàs escolar, només ens queda redactar les conclusions.  Unes conclusions que, guiant-nos per la informació anterior, ens haurien de fer plantejar el nombre d’hores lectives.  Així, si a Espanya estem invertint en educació tant o més que altres països que tenen millors resultats, i tenim unes aules amb un nombre similar d’alumnes, potser l’”error” està en l’excés d’hores lectives dels alumnes.

Hi ha un refrany espanyol que diu: “No por mucho madrugar amanece más temprano”.  I si als alumnes els hi passés una cosa semblant? I si pel fet de fer moltes hores de classe no aprenguessin  més sinó que, fins i tot, els hi fos contraproduent? I si al final acabem tenint nens tristos i avorrits que no veuen l’escola i el fet d’estudiar com una oportunitat sinó com una presó, on les hores no passen i les assignatures acaben sent quelcom tan repetitiu que acaben provocant que l’alumnat desconnecti de l’ensenyament?

Els polítics esdevenen estadistes quan comencen a pensar en les properes generacions i no en les properes eleccions.

James Freeman Clarke (1810-1888)  Teòleg i escriptor nord-americà.

A politician thinks of the next election , a statesman thinks of the next generation.