dilluns, 21 de novembre del 2011


Hi ha dues coses que són infinites: l'univers i l'estupidesa humana; i de la primera no n'estic gaire segur.

Albert Einstein (1879-1955)  Científic alemany

Two things are infinite: the universe and human stupidity; and I’m not sure about the universe.

dijous, 17 de novembre del 2011

L'única cosa que hem de témer, és la por mateixa

Franklin D. Roosevelt va utilitzar aquesta frase en el seu primer discurs inaugural com a 32è. president dels EEUU, tot parafrasejant Epictet. 

L'única cosa que hem de témer és la por mateixa: el terror anònim, irracional, injustificat que paralitza els esforços necessaris per convertir el retrocés en avanç.
Franklin D. Roosevelt (1882 - 1945)  Polític nord-americà.
The only thing we have to fear is fear itself—nameless, unreasoning, unjustified terror which paralyzes needed efforts to convert retreat into advance.
 



No hem de tenir por de la pobresa ni de l'exili, ni de la presó, ni de la mort.   Només cal tenir por de la pròpia por.
Epictet (~50 - 125/30)  Filòsof grec.



dilluns, 31 d’octubre del 2011

Del contracte social i la desigualtat entre els homes





ROUSSEAU, JEAN-JAQUES (1712-1778).
Pags. 21-39.  Del contrato social: discurso sobre las ciencias y las artes, discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres.

Fernández Alonso de Armiño, Mauro; tr.  Madrid: Alianza Editorial, 1998. 392 p.  Col·lecció El libro de Bolsillo.

ISBN 13: 978-84-206-3958-1
 


Rousseau, en el capítol VI del seu Contracte social assenta les bases del pacte social.  Per això explica que en l'estat de naturalesa, les persones  es deuen primer a ells mateixos i després al grup, i reclama -per tal de realitzar el contracte social- que totes les persones cedeixin els seus drets a la comunitat, de manera que la societat basi el seu poder en la voluntat general.  Aquest contracte es trenca quan prevalen els drets particulars sobre els generals ja que l'associació es tornaria necessàriament tirànica o vana i es tornaria a l'estat de naturalesa.
Un cop establert el contracte social, els associats passen a ser Ciutadans partícips de l'autoritat sobirana, i Súbdits en tant que sotmesos a les lleis de l'Estat.  Quan es tracta amb alguna persona que no està dins del contracte social, el sobirà torna a ser individu, si bé un atac contra un membre "del poble" és un atac contra el poble.  No es pot dubtar del sobirà.

Amb el contracte social, l'home perd la seva llibertat natural, que es regeix per la llei del més fort, i el seu dret il·limitat a tot, però guanya llibertat civil, regida per les lleis, i el dret a la propietat privada.  Les lleis són una norma superior a la voluntat particular.

Rousseau és defensor de la propietat pública, que per a ell és tot territori que no és privat i no ha tingut fins el moment un primer ocupant.  Les propietats públiques serien gestionades pel sobirà i el dret del primer ocupant estaria únicament per darrere del de la propietat privada.
Les condicions per accedir a un territori amb dret de primer ocupant són:
  1. que el territori no estigui habitat per ningú, 
  2. que només s'ocupi la quantitat necessària per subsistir i 
  3. que aquesta terra es treballi i es conreï (prova de que la terra no està abandonada ).
Els propietaris d'un terreny són exclosos de la possibilitat de poder obtenir un altre.

Rousseau sosté que el fet de ser propietari implica fidelitat i, per tant, és una mesura de defensa contra possibles revoltes: el propietari depèn d'aquesta terra per viure i no voldrà res que vagi en contra dels seus interessos i els de la seva terra.

En el Contracte social, el Sobirà és el representant del col·lectiu, encara que només la voluntat general pot dirigir les forces de l'Estat.  Rousseau diu literalment, "la voluntat particular tendeix a les preferències, i la voluntat general a la igualtat", tant és així, que afirma que si "en un moment hi ha un amo, ja no hi ha sobirà i el cos polític és destruït".  La voluntat general no "permet" la societat parcial a l'Estat ja que cada ciutadà ha d'opinar per si sol, sinó enganyarà.

Finalment, els drets estaran regulats per lleis i tots els ciutadans seran iguals davant la llei: pels mateixos casos, el jutge haurà d'aplicar les mateixes penes.

 

dilluns, 24 d’octubre del 2011

D'aquelles coses que afebleixen o tendeixen a la dissolució d'una república


HOBBES, THOMAS (1588-1679).
Cap. XXIX - De aquellas cosas que debilitan o tienden a la disolución de una República.  Leviatán.

Escohotado, Antonio-Moya, Carlos; tr.  Madrid: Editora Nacional, 1983.  Col·lecció de la literatura y el pensamiento universales, 28.

ISBN 13: 978-84-276-0482-7 

Thomas Hobbes, en el capítol XXIX de la seva obra Leviathan, parla d'aquelles coses que afebleixen o tendeixen a la disolució d'una República.

Les causes enumerades per Hobbes són:
  1. la manca de poder absolut, 
  2. el judici privat del bé i del mal,
  3. la consciència errònia,
  4. la pretensió de trobar-se inspirat,
  5. la submissió del poder sobirà a les lleis civils,
  6. l'atribució de propietat absoluta als súbdit,
  7. la divisió del poder sobirà,
  8. la imitació dels grecs i romans, els quals arriben a justificar l'assassinat dels seus reis amb l'argument que «si el teu rei és un tirà i el mates , en veritat estàs matant a un tirà i no a un rei»., 
  9. el govern mixt,
  10. la falta de diners,
  11. els homes populars , ja que podrien encapçalar rebel·lions,
  12. l'excessiva grandesa d'una ciutat, que li podria permetre tenir exèrcits propis,
  13. la llibertat de disputar contra el sobirà, i 
  14. la dissolució de l'Estat.
Sobre la manca de poder absolut, l'autor recomana que per a la pau i defensa de la república el sobirà no cedeixi mai ni una mica de poder davant els seus serfs ja que, assegura, quan el vulgui recuperar provocarà un acte injust i la població es rebel·larà contra ell destruint d'aquesta manera la república.

Hobbes veu la limitació del poder com una opció a la creació de competència dins del propi poder sobirà i posa d'exemple l'antiga república romana en la qual els dos poders (Senat i Poble de Roma) pretenien disposar del poder total, cosa que va provocar una espiral de guerres civils que els conduí fins a l'extinció de la pròpia democràcia i l'establiment de la monarquia.

Pel que fa a la consciència (qüestions com la fe, la santedat i/o espiritualitat) sosté que és un error pensar que el poder sobirà queda sotmès a les lleis divines, ja que el sobirà no queda sotmès a cap llei, ni tant sols a les que ell mateix fa.  La república no preveu que hi hagi cap llei per sobre del sobirà ja que si el sobirà estigués sotmès a la Llei implicaria que un jutge (súbdit del sobirà) estaria per sobre del propi sobirà.

Malgrat que en la república només mana un home de manera absolutista, el sobirà no pot utilitzar les terres dels súbdits, però sí que és possible sotmetre els propietaris al pagament d'impostos (si cal, violentament) per tal de finançar el tresor públic.

I, finalment, la república es dissol quan en una guerra els enemics aconsegueixen la victòria o quan se li dóna l'esquena al sobirà, ja que si no hi ha cap no hi ha república, i aleshores cada home retorna a l'estat de naturalesa.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Crideu més, que crideu poc.  Perquè mentre crideu, no mateu.

Ernest Lluch (1937-2000)  Polític català. Víctima d'ETA

Gritad más, que gritáis poco.  Porque mientras gritáis, no matáis.
 (Veure video)

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre la resta; és l’única.

Albert Einstein (1879-1955)  Científic alemany

Example isn't another way to teach, it is the only way to teach.


dilluns, 17 d’octubre del 2011

15O: El contracte trencat


Potser és cert que els objectius no estan del tot definits, potser no agrada a tothom, però no podem menystenir un fet evident:  la indignació global de la ciutadania.

Dissabte passat, 15O, vaig ser un dels molts milers de persones que es van manifestar arreu del món per “un canvi global”.  La manifestació era plena de gent, de diferents col·lectius units per mostrar la seva indignació per temes diversos; no era una manifestació anitpolítics ni antisistema, ni era el caprici de quatre hippies “perroflautes” penjats, ni tampoc de gent “sense futur” com han dit alguns.  Dissabte la mani era una reivindicació de l’horta del Prat, dels acomiadats de Telefònica, dels estudiants, dels metges de la sanitat pública i  dels molts afectats pels desnonaments que les entitats bancàries han realitzat en base a crèdits i hipoteques que sabien que els seus clients no podrien pagar.   Així, la llista podria continuar fins que no em quedés paper on escriure...

I és que, per molt més que algunes persones i determinats estaments es neguin a reconèixer l’abast d’aquestes mobilitzacions, o s’esforcin en minimitzar-les,  alguna validesa han de tenir les seves reivindicacions quan els propis Barack Obama o Durao Barroso els hi han reconegut.  Potser és el moment que el “poder” -i ho dic referint-me a polítics, banquers, empresaris, grans fortunes, etc.- es plantegi la manera en que ha estat fent les coses darrerament per començar a canviar-les.

Potser aquests poderosos haurien de recordar que el seu poder obeeix al consentiment d’uns altres -la immensa majoria-,  que a partir d’un “contracte social” els ha permès enriquir-se.  Si concretem aquest contracte social en els nostres dies, aniria de la següent manera:  La major part de la ciutadania entén que uns tinguin més que altres per una qüestió de mèrits, sacrifici, esforç, inversió, etc. però també sap que aquest enriquiment ha estat a costa de que la majoria hagi treballat per ell o col·laborat d’alguna manera en la seva cadena, i exigeix que una part d’aquest enriquiment reverteixi en la societat ja sigui en forma de nous llocs de treball, millores socials o creixement de la riquesa del país que al cap i a la fi també acabarà repercutint en la majoria de la població.  El problema avui és que aquest contracte -no escrit- s’ha trencat: els “poderosos” han deixat de revertir part dels seus guanys en la societat i han passat a buscar només l’augment continu de les seves pròpies rendes com a principal i únic objectiu; un dels exemples més clars és el cas de les darreres indemnitzacions als alts càrrecs de les caixes que per culpa de la crisi han caigut en mans de l’Estat.

Jo diria, ja per acabar, que la sensació predominant quan parlo d’aquesta onada de canvi, és l’escepticisme; però la veritat és que molt a prop de l’escepticisme sorgeix amb força la certesa que alguna cosa gran està passant, que aquesta no és una lluita perduda...  La gent hem entès que el món no es canvia des del sofà, per canviar “el món” hem de sortir al carrer i ho hem de fer de forma pacífica; és grandiós veure com les persones hem avançat sobre les nostres pròpies petjades i hem aprés que, com a societat,  “la unió fa la força” i que la violència no fa que les nostres reivindicacions s’escoltin més, ni millor, ni més alt.