15O: El contracte trencat

Potser és cert que els objectius no estan del tot definits, potser no agrada a tothom, però no podem menystenir un fet evident:  la indignació global de la ciutadania.

Dissabte passat, 15O, vaig ser un dels molts milers de persones que es van manifestar arreu del món per “un canvi global”.  La manifestació era plena de gent, de diferents col·lectius units per mostrar la seva indignació per temes diversos; no era una manifestació anitpolítics ni antisistema, ni era el caprici de quatre hippies “perroflautes” penjats, ni tampoc de gent “sense futur” com han dit alguns.  Dissabte la mani era una reivindicació de l’horta del Prat, dels acomiadats de Telefònica, dels estudiants, dels metges de la sanitat pública i  dels molts afectats pels desnonaments que les entitats bancàries han realitzat en base a crèdits i hipoteques que sabien que els seus clients no podrien pagar.   Així, la llista podria continuar fins que no em quedés paper on escriure...

I és que, per molt més que algunes persones i determinats estaments es neguin a reconèixer l’abast d’aquestes mobilitzacions, o s’esforcin en minimitzar-les,  alguna validesa han de tenir les seves reivindicacions quan els propis Barack Obama o Durao Barroso els hi han reconegut.  Potser és el moment que el “poder” -i ho dic referint-me a polítics, banquers, empresaris, grans fortunes, etc.- es plantegi la manera en que ha estat fent les coses darrerament per començar a canviar-les.

Potser aquests poderosos haurien de recordar que el seu poder obeeix al consentiment d’uns altres -la immensa majoria-,  que a partir d’un “contracte social” els ha permès enriquir-se.  Si concretem aquest contracte social en els nostres dies, aniria de la següent manera:  La major part de la ciutadania entén que uns tinguin més que altres per una qüestió de mèrits, sacrifici, esforç, inversió, etc. però també sap que aquest enriquiment ha estat a costa de que la majoria hagi treballat per ell o col·laborat d’alguna manera en la seva cadena, i exigeix que una part d’aquest enriquiment reverteixi en la societat ja sigui en forma de nous llocs de treball, millores socials o creixement de la riquesa del país que al cap i a la fi també acabarà repercutint en la majoria de la població.  El problema avui és que aquest contracte -no escrit- s’ha trencat: els “poderosos” han deixat de revertir part dels seus guanys en la societat i han passat a buscar només l’augment continu de les seves pròpies rendes com a principal i únic objectiu; un dels exemples més clars és el cas de les darreres indemnitzacions als alts càrrecs de les caixes que per culpa de la crisi han caigut en mans de l’Estat.

Jo diria, ja per acabar, que la sensació predominant quan parlo d’aquesta onada de canvi, és l’escepticisme; però la veritat és que molt a prop de l’escepticisme sorgeix amb força la certesa que alguna cosa gran està passant, que aquesta no és una lluita perduda...  La gent hem entès que el món no es canvia des del sofà, per canviar “el món” hem de sortir al carrer i ho hem de fer de forma pacífica; és grandiós veure com les persones hem avançat sobre les nostres pròpies petjades i hem aprés que, com a societat,  “la unió fa la força” i que la violència no fa que les nostres reivindicacions s’escoltin més, ni millor, ni més alt.