Potser
és cert que els objectius no estan del tot definits, potser no agrada a tothom,
però no podem menystenir un fet evident: la indignació global de la ciutadania.
Dissabte
passat, 15O, vaig ser un dels molts milers de persones que es van manifestar arreu
del món per “un canvi global”. La
manifestació era plena de gent, de diferents col·lectius units per mostrar la
seva indignació per temes diversos; no era una manifestació anitpolítics ni
antisistema, ni era el caprici de quatre hippies “perroflautes” penjats, ni tampoc
de gent “sense futur” com han dit alguns.
Dissabte la mani era una reivindicació de l’horta del Prat, dels
acomiadats de Telefònica, dels estudiants, dels metges de la sanitat pública i dels molts afectats pels desnonaments que les entitats
bancàries han realitzat en base a crèdits i hipoteques que sabien que els seus
clients no podrien pagar. Així, la llista podria continuar fins que no em
quedés paper on escriure...
I
és que, per molt més que algunes persones i determinats estaments es neguin a
reconèixer l’abast d’aquestes mobilitzacions, o s’esforcin en minimitzar-les, alguna validesa han de tenir les seves
reivindicacions quan els propis Barack Obama o Durao Barroso els hi han
reconegut. Potser és el moment que el
“poder” -i ho dic referint-me a polítics, banquers, empresaris, grans fortunes,
etc.- es plantegi la manera en que ha estat fent les coses darrerament per
començar a canviar-les.
Potser
aquests poderosos haurien de recordar que el seu poder obeeix al consentiment
d’uns altres -la immensa majoria-, que a
partir d’un “contracte social” els ha permès enriquir-se. Si concretem aquest contracte social en els
nostres dies, aniria de la següent manera:
La major part de la ciutadania entén que uns tinguin més que altres per
una qüestió de mèrits, sacrifici, esforç, inversió, etc. però també sap que aquest
enriquiment ha estat a costa de que la majoria hagi treballat per ell o col·laborat
d’alguna manera en la seva cadena, i exigeix que una part d’aquest enriquiment
reverteixi en la societat ja sigui en forma de nous llocs de treball, millores
socials o creixement de la riquesa del país que al cap i a la fi també acabarà
repercutint en la majoria de la població.
El problema avui és que aquest contracte -no escrit- s’ha trencat: els
“poderosos” han deixat de revertir part dels seus guanys en la societat i han
passat a buscar només l’augment continu de les seves pròpies rendes com a
principal i únic objectiu; un dels exemples més clars és el cas de les darreres
indemnitzacions als alts càrrecs de les caixes que per culpa de la crisi han
caigut en mans de l’Estat.
Jo
diria, ja per acabar, que la sensació predominant quan parlo d’aquesta onada de
canvi, és l’escepticisme; però la veritat és que molt a prop de l’escepticisme
sorgeix amb força la certesa que alguna cosa gran està passant, que aquesta no
és una lluita perduda... La gent hem entès
que el món no es canvia des del sofà, per canviar “el món” hem de sortir al
carrer i ho hem de fer de forma pacífica; és grandiós veure com les persones hem
avançat sobre les nostres pròpies petjades i hem aprés que, com a societat, “la unió fa la força” i que la violència no fa
que les nostres reivindicacions s’escoltin més, ni millor, ni més alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada