El nacionalisme català en la Primera Guerra Mundial

Al llarg del segle XX s'han donat tres grans moments que han implicat canvis de fronteres a Europa: la remodelació de les fronteres en la dècada dels 90, els canvis de fronteres derivats de la Segona Guerra Mundial, i les independències propiciades per la Primera Guerra Mundial.

Voldria avui comentar el protagonisme de les nacionalitats en la Primera Guerra Mundial, fent principal esment a la Revolució Russa, la intervenció dels Estats Units i la visió del conflicte des de Catalunya.

Arran de la Primera Guerra Mundial, en una Europa convulsa on reapareixen els nacionalismes, s’obren varis fronts i revolucions per una independència que fins el moment era impensable.

En una Rússia en plena Revolució Bolxevic, països sense nom com eren Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània, van tenir l’oportunitat de declarar la seva independència gràcies a les desavinences entre l’Alemanya Imperial i la Rússia Comunista.  L’Imperi Turc Otomà després de la derrota en la Gran Guerra es “trencà”, i Kamal Atatürk proclamà la República Turca.  L’Imperi Austrohongarès, per la seva part, quedà totalment dissolt després de la firma dels tractats de Saint-Germain i Trianon, i això va suposar la creació dels nous estats: Txecoslovàquia, Polònia i la remodelació d’Àustria i Hongria a més de la formació de Iugoslàvia a partir de l’antic Regne de Sèrbia (Regne dels Serbis, Croates i Eslovens).

També a les Illes Britàniques, just acabada la Gran Guerra, el partit nacionalista irlandès “Sinn Féin” proclamà la República Irlandesa cosa que provocà l’inici de la Guerra Anglo-Irlandesa o Guerra d’independència irlandesa, que enfrontà l’Exèrcit Republicà Irlandès, per la part nacionalista,  contra l’exèrcit britànic i el grup paramilitar Black and Tans.  Aquesta guerra, basada en la guerra de guerrilles, va provocar que el 1920 Londres decidís dividir l’illa d’Irlanda en dos regions (Irlanda del Nord i Irlanda del Sud).  La Irlanda del Nord es va construir sòlidament, però no així la del Sud, que fou boicotejada pels nacionalistes provocant així el Tractat Anglo-Irlandès.  El 1921, Michael Collins va proclamar l’Estat Lliure Irlandès.

A Catalunya, el panorama que es dibuixava a Europa, on les petites nacions es reivindicaven com estats lliures i independents, era vist pels nacionalistes com un precedent i una esquerda on poder actuar.  

Els orígens del catalanisme es remunten al segle XVIII, però no és fins el 1892, amb el redactat de les Bases de Manresa, que el catalanisme polític inicia una nova etapa liderada per homes com Valentí Almirall, Lluís Domènech i Muntaner o Enric Prat de la Riba.  Cal dir, però, que aquest ressorgiment del sentiment catalanista d’inicis del segle XX no tenia com objectiu final la formació d’un estat propi, sinó més aviat les seves reivindicacions anaven dirigides a assolir l’autonomia política, l’autogovern, dins de l’estat espanyol.  L’independentisme va ser, doncs, un corrent minoritari fins ben entrat el segle XX.

Tornant a la Primera Guerra Mundial, trobem una Catalunya liderada per una majoria de la Lliga Regionalista, partit nacionalista català de dreta i cristià, participatiu en el govern espanyol i al que mai se li havia passat pel cap la independència.  La Lliga apostava més pel federalisme.  Quan finalment l’any 1918 se li negà qualsevol intent federacionalista, aquest fet portà a una crisis de govern i al distanciament de les relacions entre Catalunya i Espanya.  La Lliga quedà immersa en una crisis de partit, i en van prendre el relleu dos tipus de polítiques diferents: d’una banda, el  sector liderat per Antoni Rovira i Virgili i Alfons Maseras i Galtes, que eren partidaris de  participar en la guerra recolzant el bàndol aliat (francòfils); i d’altra banda el sector pro-germanòfil —que no vol dir anticatalanista— representat per Pere Bosch i Gimpera.

Els nacionalistes pro-aliats, partidaris de la independència, creien que si recolzaven el bàndol aliat i denunciaven el tractament opressor i autoritari del monarca espanyol envers Catalunya, aconseguirien que després els aliats pressionessin al Regne d’Espanya obligant-lo a reconèixer a Catalunya com un estat independent.  En canvi, els germanòfils veien en l’Imperi Austrohongarès un model de tolerància i convivència plurinacional.

Cap dels dos bàndols va aconseguir atreure a les classe populars del país ja que aquestes estaven més preocupades de la seva pròpia subsistència.  En les esferes polítiques catalanes, cap dels dos corrents va veure assolits els seus objectius: els germanòfils van viure l’enfonsament dels imperis centrals, mentre que els francòfils no van aconseguir el suport dels governs aliats que no estaven disposats a trencar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb la monarquia espanyola, ni la volien debilitar per por a que es produís una revolució semblant a la de l’octubre del 1917 a Rússia.

Així doncs, l’intent dels nacionalistes catalans van quedar en res:  Catalunya, no va anar a l’una, les polítiques nacionalistes i sobiranistes que els partits polítics feien constar en el seus programes no s’aplicaren, i la societat tampoc no estava ni informada ni convençuda.  Va ser un pla elaborat sense cap planificació i a corre cuita.  En el moment  d’apostar fort per la Independència, el Principat es va submergir en una crisis interna que va diluir tota proposta de proclamació de l’Estat Català, l’Estat Independent de Catalunya o la República de Catalunya.

No sembla que a dia d’avui hagi canviat gaire el panorama.  Els partits polítics s’omplen la boca d’independència sense avançar en aquesta direcció, només per aconseguir vots, i estan més preocupats en les seves disputes que en aconseguir una Catalunya forta i en fer un front comú per defensar-la.  Per la seva part, la societat tampoc sembla més propera a la classe política que aleshores.

Així doncs, podem creure’ns que els polítics nacionalistes d’avui no farien el mateix que en aquell moment?

(Apunt basat en la presentació “Independència.  Velles nacions i nous estats a l’Europa d’Entreguerres”, elaborada per Francesc Valls-Junyent, Doctor en Història per la Universitat de Barcelona)