Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.  És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Ovidi Montllor (1942-1995)  Cantant i actor valencià.

El nacionalisme català en la Primera Guerra Mundial

Al llarg del segle XX s'han donat tres grans moments que han implicat canvis de fronteres a Europa: la remodelació de les fronteres en la dècada dels 90, els canvis de fronteres derivats de la Segona Guerra Mundial, i les independències propiciades per la Primera Guerra Mundial.

Voldria avui comentar el protagonisme de les nacionalitats en la Primera Guerra Mundial, fent principal esment a la Revolució Russa, la intervenció dels Estats Units i la visió del conflicte des de Catalunya.

Arran de la Primera Guerra Mundial, en una Europa convulsa on reapareixen els nacionalismes, s’obren varis fronts i revolucions per una independència que fins el moment era impensable.

En una Rússia en plena Revolució Bolxevic, països sense nom com eren Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània, van tenir l’oportunitat de declarar la seva independència gràcies a les desavinences entre l’Alemanya Imperial i la Rússia Comunista.  L’Imperi Turc Otomà després de la derrota en la Gran Guerra es “trencà”, i Kamal Atatürk proclamà la República Turca.  L’Imperi Austrohongarès, per la seva part, quedà totalment dissolt després de la firma dels tractats de Saint-Germain i Trianon, i això va suposar la creació dels nous estats: Txecoslovàquia, Polònia i la remodelació d’Àustria i Hongria a més de la formació de Iugoslàvia a partir de l’antic Regne de Sèrbia (Regne dels Serbis, Croates i Eslovens).

També a les Illes Britàniques, just acabada la Gran Guerra, el partit nacionalista irlandès “Sinn Féin” proclamà la República Irlandesa cosa que provocà l’inici de la Guerra Anglo-Irlandesa o Guerra d’independència irlandesa, que enfrontà l’Exèrcit Republicà Irlandès, per la part nacionalista,  contra l’exèrcit britànic i el grup paramilitar Black and Tans.  Aquesta guerra, basada en la guerra de guerrilles, va provocar que el 1920 Londres decidís dividir l’illa d’Irlanda en dos regions (Irlanda del Nord i Irlanda del Sud).  La Irlanda del Nord es va construir sòlidament, però no així la del Sud, que fou boicotejada pels nacionalistes provocant així el Tractat Anglo-Irlandès.  El 1921, Michael Collins va proclamar l’Estat Lliure Irlandès.

A Catalunya, el panorama que es dibuixava a Europa, on les petites nacions es reivindicaven com estats lliures i independents, era vist pels nacionalistes com un precedent i una esquerda on poder actuar.  

Els orígens del catalanisme es remunten al segle XVIII, però no és fins el 1892, amb el redactat de les Bases de Manresa, que el catalanisme polític inicia una nova etapa liderada per homes com Valentí Almirall, Lluís Domènech i Muntaner o Enric Prat de la Riba.  Cal dir, però, que aquest ressorgiment del sentiment catalanista d’inicis del segle XX no tenia com objectiu final la formació d’un estat propi, sinó més aviat les seves reivindicacions anaven dirigides a assolir l’autonomia política, l’autogovern, dins de l’estat espanyol.  L’independentisme va ser, doncs, un corrent minoritari fins ben entrat el segle XX.

Tornant a la Primera Guerra Mundial, trobem una Catalunya liderada per una majoria de la Lliga Regionalista, partit nacionalista català de dreta i cristià, participatiu en el govern espanyol i al que mai se li havia passat pel cap la independència.  La Lliga apostava més pel federalisme.  Quan finalment l’any 1918 se li negà qualsevol intent federacionalista, aquest fet portà a una crisis de govern i al distanciament de les relacions entre Catalunya i Espanya.  La Lliga quedà immersa en una crisis de partit, i en van prendre el relleu dos tipus de polítiques diferents: d’una banda, el  sector liderat per Antoni Rovira i Virgili i Alfons Maseras i Galtes, que eren partidaris de  participar en la guerra recolzant el bàndol aliat (francòfils); i d’altra banda el sector pro-germanòfil —que no vol dir anticatalanista— representat per Pere Bosch i Gimpera.

Els nacionalistes pro-aliats, partidaris de la independència, creien que si recolzaven el bàndol aliat i denunciaven el tractament opressor i autoritari del monarca espanyol envers Catalunya, aconseguirien que després els aliats pressionessin al Regne d’Espanya obligant-lo a reconèixer a Catalunya com un estat independent.  En canvi, els germanòfils veien en l’Imperi Austrohongarès un model de tolerància i convivència plurinacional.

Cap dels dos bàndols va aconseguir atreure a les classe populars del país ja que aquestes estaven més preocupades de la seva pròpia subsistència.  En les esferes polítiques catalanes, cap dels dos corrents va veure assolits els seus objectius: els germanòfils van viure l’enfonsament dels imperis centrals, mentre que els francòfils no van aconseguir el suport dels governs aliats que no estaven disposats a trencar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb la monarquia espanyola, ni la volien debilitar per por a que es produís una revolució semblant a la de l’octubre del 1917 a Rússia.

Així doncs, l’intent dels nacionalistes catalans van quedar en res:  Catalunya, no va anar a l’una, les polítiques nacionalistes i sobiranistes que els partits polítics feien constar en el seus programes no s’aplicaren, i la societat tampoc no estava ni informada ni convençuda.  Va ser un pla elaborat sense cap planificació i a corre cuita.  En el moment  d’apostar fort per la Independència, el Principat es va submergir en una crisis interna que va diluir tota proposta de proclamació de l’Estat Català, l’Estat Independent de Catalunya o la República de Catalunya.

No sembla que a dia d’avui hagi canviat gaire el panorama.  Els partits polítics s’omplen la boca d’independència sense avançar en aquesta direcció, només per aconseguir vots, i estan més preocupats en les seves disputes que en aconseguir una Catalunya forta i en fer un front comú per defensar-la.  Per la seva part, la societat tampoc sembla més propera a la classe política que aleshores.

Així doncs, podem creure’ns que els polítics nacionalistes d’avui no farien el mateix que en aquell moment?

(Apunt basat en la presentació “Independència.  Velles nacions i nous estats a l’Europa d’Entreguerres”, elaborada per Francesc Valls-Junyent, Doctor en Història per la Universitat de Barcelona)

La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer.  La democràcia es presenta despullada perquè ha de convèncer.

Antonio Gala (1930-?)  Dramaturg, poeta i novel·lista andalús.

La dictadura se presenta acorazada porque ha de vencer. La democracia se presenta desnuda porque ha de convencer.

Estar en política és com ser entrenador de futbol: has de ser suficientment intel·ligent per entendre el joc i prou estúpid com per pensar que és important.

Eugene McCarthy (1916 - 2005)  Polític nord-americà.

Being in politics is like being a football coach. You have to be smart enough to understand the game, and dumb enough to think it's important.

Res és tan admirable en política com una memòria curta.

John Kenneth Galbraith (1875-1939)  Economista i polític nord-americà.

Nothing is so admirable in politics as a short memory.

Reforma Constitucional: caprici o necessitat?

Aquests darrers dies hem sentit a parlar molt de la Reforma de la Constitució, no sé si més per les formes o pel fons de la Reforma.  En aquest apunt intentaré, en primer lloc, valorar el seu fons.

Què diu la Reforma?  La Constitució, amb la reforma de l’article 135, diu que, a partir d’ara, “l’Estat i les Comunitats Autònomes hauran d’estar autoritzades per Llei per emetre deute o contreure crèdit” i que el pagament d’aquest deute públic gaudirà de “prioritat absoluta” llevat de casos “de catàstrofe natural, recessió econòmica, o situació d’emergència” que, tanmateix, hauran de comptar amb l’aprovació de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.

Tot i que aquesta mesura pot semblar fruit d’una mesura precipitada per part del Govern i dels altres Estats membres de la UE per tal d’asserenar els mercats, voldria remarcar que aquest article, que fixa el límit de l’endeutament, ja era present en el “Pacte d’estabilitat i creixement” signat pels estats membres de la UE l’any 1997, previ a l’entrada en vigor de l’euro.

En origen el control del deute és una mesura d’esquerres: sorprenentment van ser els sindicalistes suecs qui, a mitjans dels anys 30, van promoure aquest control per preveure que quan l’Estat afronti anys de “vaques flaques” no gasti més del que té, en tant que en cas de superàvit, aquest sigui recaptat per l’Estat com a fons de rescat per alguna situació futura.   També el govern de Zapatero, el 2006, va elaborar i aprovar una “Llei Orgànica d’estabilitat pressupostaria” (amb els vots a favor de PSOE i CiU; l’abstenció de IU; i els vots en contra del PP), que anul·lava una anterior LO aprovada pels Populars el 2001 que feia referència a l’endeutament zero de l’Estat, una mesura totalment neoliberal. 

A més, és evident que com menys endeutats estiguem, menys depenem dels mercats i més autonomia tenim com Estat.

I arribat aquí, hauríem de parlar de sobirania nacional i autonomia financera de les Comunitats Autònomes, cosa que preocupa molt als sectors nacionalistes espanyols i perifèrics.  Pel que fa a l’ autonomia financera de les Comunitats Autònomes, no és nou que l’Estat Central gestioni l’emissió d’endeutament de les CCAA i, de fet, ja surt explicat a la Llei Orgànica 8/1980, del 22 de setembre, de Finançament de les Comunitats Autònomes, coneguda com LOFCA.  En quant a la sobirania nacional, que alguns sectors del nacionalisme espanyol  veuen perillar, només es pot dir que ja la vam cedir amb l’entrada a l’euro i la pèrdua de moneda pròpia.

Potser és el moment de deixar de jugar en una lliga de nacions per jugar en una lliga d’autèntiques superpotències mundials agrupades per subcontinents: EEUU, Xina, Índia, Brasil, ..., i UE.

I ara, parlant de la forma com s’ha plantejat i aprovat la Reforma he de dir que, tot i l’enrenou que s’ha generat al seu voltant, en termes jurídics el procediment ha estat impecable, tot i que no el més popular (no ens podem queixar de mesura electoralista).  Curiosament l’anterior Reforma Constitucional -sobre el sufragi dels estrangers (Art. 13.2 CE)-, fou aprovada el 27 d’agost de 1992 sense veus que reclamessin referèndum, ni protestes sobre el consens,  Possiblement alguns intents recents i frustrats d’incorporar altres reformes, la poca credibilitat de la classe política, i la proximitat d’unes eleccions, han ajudat  a encendre les protestes contra unes modificacions que, a la vista de la seva impopularitat i de l’escassa rellevància que les protestes han tingut, hem de considerar que puguin ser realment necessàries i imprescindibles per salvar l’Estat de la fallida. 

Ja per acabar, comento el dubte que se’m planteja: La llei entra en funcionament l’1 de gener de 2012, un període en que -segons Christine Lagarde, directora general del FMI- Europa entrarà novament en recessió; aleshores el govern de torn podrà endeutar-se més que no ho estava ja l’Estat.  Així que, aquesta mesura, quins efectes pràctics tindrà a curt termini?

En política només triomfa qui posa la vela on bufa l'aire; mai qui pretèn que bufi l'aire on posa la vela.

Antonio Machado (1875-1939)  Poeta andalús.

En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quien pretende que sople el aire donde pone la vela.