Reforma Constitucional: caprici o necessitat?

Aquests darrers dies hem sentit a parlar molt de la Reforma de la Constitució, no sé si més per les formes o pel fons de la Reforma.  En aquest apunt intentaré, en primer lloc, valorar el seu fons.

Què diu la Reforma?  La Constitució, amb la reforma de l’article 135, diu que, a partir d’ara, “l’Estat i les Comunitats Autònomes hauran d’estar autoritzades per Llei per emetre deute o contreure crèdit” i que el pagament d’aquest deute públic gaudirà de “prioritat absoluta” llevat de casos “de catàstrofe natural, recessió econòmica, o situació d’emergència” que, tanmateix, hauran de comptar amb l’aprovació de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.

Tot i que aquesta mesura pot semblar fruit d’una mesura precipitada per part del Govern i dels altres Estats membres de la UE per tal d’asserenar els mercats, voldria remarcar que aquest article, que fixa el límit de l’endeutament, ja era present en el “Pacte d’estabilitat i creixement” signat pels estats membres de la UE l’any 1997, previ a l’entrada en vigor de l’euro.

En origen el control del deute és una mesura d’esquerres: sorprenentment van ser els sindicalistes suecs qui, a mitjans dels anys 30, van promoure aquest control per preveure que quan l’Estat afronti anys de “vaques flaques” no gasti més del que té, en tant que en cas de superàvit, aquest sigui recaptat per l’Estat com a fons de rescat per alguna situació futura.   També el govern de Zapatero, el 2006, va elaborar i aprovar una “Llei Orgànica d’estabilitat pressupostaria” (amb els vots a favor de PSOE i CiU; l’abstenció de IU; i els vots en contra del PP), que anul·lava una anterior LO aprovada pels Populars el 2001 que feia referència a l’endeutament zero de l’Estat, una mesura totalment neoliberal. 

A més, és evident que com menys endeutats estiguem, menys depenem dels mercats i més autonomia tenim com Estat.

I arribat aquí, hauríem de parlar de sobirania nacional i autonomia financera de les Comunitats Autònomes, cosa que preocupa molt als sectors nacionalistes espanyols i perifèrics.  Pel que fa a l’ autonomia financera de les Comunitats Autònomes, no és nou que l’Estat Central gestioni l’emissió d’endeutament de les CCAA i, de fet, ja surt explicat a la Llei Orgànica 8/1980, del 22 de setembre, de Finançament de les Comunitats Autònomes, coneguda com LOFCA.  En quant a la sobirania nacional, que alguns sectors del nacionalisme espanyol  veuen perillar, només es pot dir que ja la vam cedir amb l’entrada a l’euro i la pèrdua de moneda pròpia.

Potser és el moment de deixar de jugar en una lliga de nacions per jugar en una lliga d’autèntiques superpotències mundials agrupades per subcontinents: EEUU, Xina, Índia, Brasil, ..., i UE.

I ara, parlant de la forma com s’ha plantejat i aprovat la Reforma he de dir que, tot i l’enrenou que s’ha generat al seu voltant, en termes jurídics el procediment ha estat impecable, tot i que no el més popular (no ens podem queixar de mesura electoralista).  Curiosament l’anterior Reforma Constitucional -sobre el sufragi dels estrangers (Art. 13.2 CE)-, fou aprovada el 27 d’agost de 1992 sense veus que reclamessin referèndum, ni protestes sobre el consens,  Possiblement alguns intents recents i frustrats d’incorporar altres reformes, la poca credibilitat de la classe política, i la proximitat d’unes eleccions, han ajudat  a encendre les protestes contra unes modificacions que, a la vista de la seva impopularitat i de l’escassa rellevància que les protestes han tingut, hem de considerar que puguin ser realment necessàries i imprescindibles per salvar l’Estat de la fallida. 

Ja per acabar, comento el dubte que se’m planteja: La llei entra en funcionament l’1 de gener de 2012, un període en que -segons Christine Lagarde, directora general del FMI- Europa entrarà novament en recessió; aleshores el govern de torn podrà endeutar-se més que no ho estava ja l’Estat.  Així que, aquesta mesura, quins efectes pràctics tindrà a curt termini?