15O: El contracte trencat

Potser és cert que els objectius no estan del tot definits, potser no agrada a tothom, però no podem menystenir un fet evident:  la indignació global de la ciutadania.

Dissabte passat, 15O, vaig ser un dels molts milers de persones que es van manifestar arreu del món per “un canvi global”.  La manifestació era plena de gent, de diferents col·lectius units per mostrar la seva indignació per temes diversos; no era una manifestació anitpolítics ni antisistema, ni era el caprici de quatre hippies “perroflautes” penjats, ni tampoc de gent “sense futur” com han dit alguns.  Dissabte la mani era una reivindicació de l’horta del Prat, dels acomiadats de Telefònica, dels estudiants, dels metges de la sanitat pública i  dels molts afectats pels desnonaments que les entitats bancàries han realitzat en base a crèdits i hipoteques que sabien que els seus clients no podrien pagar.   Així, la llista podria continuar fins que no em quedés paper on escriure...

I és que, per molt més que algunes persones i determinats estaments es neguin a reconèixer l’abast d’aquestes mobilitzacions, o s’esforcin en minimitzar-les,  alguna validesa han de tenir les seves reivindicacions quan els propis Barack Obama o Durao Barroso els hi han reconegut.  Potser és el moment que el “poder” -i ho dic referint-me a polítics, banquers, empresaris, grans fortunes, etc.- es plantegi la manera en que ha estat fent les coses darrerament per començar a canviar-les.

Potser aquests poderosos haurien de recordar que el seu poder obeeix al consentiment d’uns altres -la immensa majoria-,  que a partir d’un “contracte social” els ha permès enriquir-se.  Si concretem aquest contracte social en els nostres dies, aniria de la següent manera:  La major part de la ciutadania entén que uns tinguin més que altres per una qüestió de mèrits, sacrifici, esforç, inversió, etc. però també sap que aquest enriquiment ha estat a costa de que la majoria hagi treballat per ell o col·laborat d’alguna manera en la seva cadena, i exigeix que una part d’aquest enriquiment reverteixi en la societat ja sigui en forma de nous llocs de treball, millores socials o creixement de la riquesa del país que al cap i a la fi també acabarà repercutint en la majoria de la població.  El problema avui és que aquest contracte -no escrit- s’ha trencat: els “poderosos” han deixat de revertir part dels seus guanys en la societat i han passat a buscar només l’augment continu de les seves pròpies rendes com a principal i únic objectiu; un dels exemples més clars és el cas de les darreres indemnitzacions als alts càrrecs de les caixes que per culpa de la crisi han caigut en mans de l’Estat.

Jo diria, ja per acabar, que la sensació predominant quan parlo d’aquesta onada de canvi, és l’escepticisme; però la veritat és que molt a prop de l’escepticisme sorgeix amb força la certesa que alguna cosa gran està passant, que aquesta no és una lluita perduda...  La gent hem entès que el món no es canvia des del sofà, per canviar “el món” hem de sortir al carrer i ho hem de fer de forma pacífica; és grandiós veure com les persones hem avançat sobre les nostres pròpies petjades i hem aprés que, com a societat,  “la unió fa la força” i que la violència no fa que les nostres reivindicacions s’escoltin més, ni millor, ni més alt.

Reforma Constitucional: caprici o necessitat?

Aquests darrers dies hem sentit a parlar molt de la Reforma de la Constitució, no sé si més per les formes o pel fons de la Reforma.  En aquest apunt intentaré, en primer lloc, valorar el seu fons.

Què diu la Reforma?  La Constitució, amb la reforma de l’article 135, diu que, a partir d’ara, “l’Estat i les Comunitats Autònomes hauran d’estar autoritzades per Llei per emetre deute o contreure crèdit” i que el pagament d’aquest deute públic gaudirà de “prioritat absoluta” llevat de casos “de catàstrofe natural, recessió econòmica, o situació d’emergència” que, tanmateix, hauran de comptar amb l’aprovació de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.

Tot i que aquesta mesura pot semblar fruit d’una mesura precipitada per part del Govern i dels altres Estats membres de la UE per tal d’asserenar els mercats, voldria remarcar que aquest article, que fixa el límit de l’endeutament, ja era present en el “Pacte d’estabilitat i creixement” signat pels estats membres de la UE l’any 1997, previ a l’entrada en vigor de l’euro.

En origen el control del deute és una mesura d’esquerres: sorprenentment van ser els sindicalistes suecs qui, a mitjans dels anys 30, van promoure aquest control per preveure que quan l’Estat afronti anys de “vaques flaques” no gasti més del que té, en tant que en cas de superàvit, aquest sigui recaptat per l’Estat com a fons de rescat per alguna situació futura.   També el govern de Zapatero, el 2006, va elaborar i aprovar una “Llei Orgànica d’estabilitat pressupostaria” (amb els vots a favor de PSOE i CiU; l’abstenció de IU; i els vots en contra del PP), que anul·lava una anterior LO aprovada pels Populars el 2001 que feia referència a l’endeutament zero de l’Estat, una mesura totalment neoliberal. 

A més, és evident que com menys endeutats estiguem, menys depenem dels mercats i més autonomia tenim com Estat.

I arribat aquí, hauríem de parlar de sobirania nacional i autonomia financera de les Comunitats Autònomes, cosa que preocupa molt als sectors nacionalistes espanyols i perifèrics.  Pel que fa a l’ autonomia financera de les Comunitats Autònomes, no és nou que l’Estat Central gestioni l’emissió d’endeutament de les CCAA i, de fet, ja surt explicat a la Llei Orgànica 8/1980, del 22 de setembre, de Finançament de les Comunitats Autònomes, coneguda com LOFCA.  En quant a la sobirania nacional, que alguns sectors del nacionalisme espanyol  veuen perillar, només es pot dir que ja la vam cedir amb l’entrada a l’euro i la pèrdua de moneda pròpia.

Potser és el moment de deixar de jugar en una lliga de nacions per jugar en una lliga d’autèntiques superpotències mundials agrupades per subcontinents: EEUU, Xina, Índia, Brasil, ..., i UE.

I ara, parlant de la forma com s’ha plantejat i aprovat la Reforma he de dir que, tot i l’enrenou que s’ha generat al seu voltant, en termes jurídics el procediment ha estat impecable, tot i que no el més popular (no ens podem queixar de mesura electoralista).  Curiosament l’anterior Reforma Constitucional -sobre el sufragi dels estrangers (Art. 13.2 CE)-, fou aprovada el 27 d’agost de 1992 sense veus que reclamessin referèndum, ni protestes sobre el consens,  Possiblement alguns intents recents i frustrats d’incorporar altres reformes, la poca credibilitat de la classe política, i la proximitat d’unes eleccions, han ajudat  a encendre les protestes contra unes modificacions que, a la vista de la seva impopularitat i de l’escassa rellevància que les protestes han tingut, hem de considerar que puguin ser realment necessàries i imprescindibles per salvar l’Estat de la fallida. 

Ja per acabar, comento el dubte que se’m planteja: La llei entra en funcionament l’1 de gener de 2012, un període en que -segons Christine Lagarde, directora general del FMI- Europa entrarà novament en recessió; aleshores el govern de torn podrà endeutar-se més que no ho estava ja l’Estat.  Així que, aquesta mesura, quins efectes pràctics tindrà a curt termini?

Fracàs escolar, o quan les hores no hi compten.

Recentment es va fer públic l’Informe Panorama de l’Educació de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (a partir d’ara OCDE) i, com cada any, l’educació espanyola es va haver de preguntar on estava l’error que ens mantenia  tan avall en aquest deshonrós rànquing.

La veritat és que portem tota una vida preguntant-nos el mateix.  Primer els polítics al·legaven el retard de l’Estat després de gairebé 40 anys de dictadura; però avui, quina és l’excusa?  Pel que sembla, la mateixa.  Potser ja està bé d’ excusar-nos en el passat; fa més de 30 anys que vivim en democràcia i la generació actual ja no són “afectats” directes -ni gairebé indirectes- d’allò que foren els nostres avis o besavis.  Segurament, -i ho dic afirmant-ho– ja és hora, d’una vegada per totes, d’analitzar els perquès.

Segons tots els estudis realitzats sobre educació, els principals punts de debat són quatre: les hores lectives de classe, la mitjana d’alumnes per aula, la inversió de l’Estat en educació, i -en menor mesura- el temps que els professors dediquen a posar ordre per ser escoltats.

Per començar, crec que hauríem de desmitificar la falta d’hores lectives als centres escolars, que sol ser la crítica més directa i repetida que fem la gent del carrer.  Els alumnes de Primària espanyols, tenen 126 hores obligatòries més que la mitjana dels països de la OCDE i 129 més que els països de la UE.  A la Secundaria, passa el mateix: els estudiants espanyols tenen 148 hores de classe més que els membres de la OCDE i 153 hores més que els països de la UE.  Per contra, la gran superpotència en la matèria, que és Finlàndia, resulta ser el país amb menys hores lectives i té, en canvi una destacada potenciació de les habilitats creatives i el bilingüisme (finès - anglès); característiques similars a altres potencies que la segueixen com Suïssa, Holanda o Alemanya.  

Sobre la mitjana d’alumnes per classe,  a Espanya la mitjana en els centres públics és de 19,8, més baixa que la de la OCDE, amb 21,4, i la UE, amb 20 alumnes; mentre que – paradoxalment- en els centres privats passa al contrari: 24,5 alumnes a les aules espanyols davant dels 20,5 de la OCDE i els 19,0 de la UE.

Respecte a la inversió de l’Estat en educació, Espanya gasta per alumne un 29% del seu PIB per càpita, cosa que situa el país 2 punts per sobre de la inversió mitjana dels països de l’OCDE i 3 per sobre de la mitjana del països de la Unió Europea, segons l’informe de la OCDE.

Més preocupant és, per acabar, el temps que els professors es dediquen a posar ordre i a fer callar els alumnes a les aules: Espanya suspèn estrepitosament; de fet, som el segon país del rànquing només superats per Mèxic.  Segons l’estudi, els docents espanyols perden una cinquena part del total d’hores lectives posant ordre a classe, cosa que suposa una mitjana de 150 hores sobre les 833 de les que consta el curs escolar.

Un cop revisades les quatre principals raons que poden conduir al fracàs escolar, només ens queda redactar les conclusions.  Unes conclusions que, guiant-nos per la informació anterior, ens haurien de fer plantejar el nombre d’hores lectives.  Així, si a Espanya estem invertint en educació tant o més que altres països que tenen millors resultats, i tenim unes aules amb un nombre similar d’alumnes, potser l’”error” està en l’excés d’hores lectives dels alumnes.

Hi ha un refrany espanyol que diu: “No por mucho madrugar amanece más temprano”.  I si als alumnes els hi passés una cosa semblant? I si pel fet de fer moltes hores de classe no aprenguessin  més sinó que, fins i tot, els hi fos contraproduent? I si al final acabem tenint nens tristos i avorrits que no veuen l’escola i el fet d’estudiar com una oportunitat sinó com una presó, on les hores no passen i les assignatures acaben sent quelcom tan repetitiu que acaben provocant que l’alumnat desconnecti de l’ensenyament?