Els experiments en política signifiquen revolucions.

Benjamin Disraeli (1804-1881) Polític i escriptor anglès.

The experiments mean revolutions in politics.

Quan crèiem que teniem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes.

Mario Benedetti (1920-2009) Escriptor i poeta uruguaià.

Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas.

Fracàs escolar, o quan les hores no hi compten.

Recentment es va fer públic l’Informe Panorama de l’Educació de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (a partir d’ara OCDE) i, com cada any, l’educació espanyola es va haver de preguntar on estava l’error que ens mantenia  tan avall en aquest deshonrós rànquing.

La veritat és que portem tota una vida preguntant-nos el mateix.  Primer els polítics al·legaven el retard de l’Estat després de gairebé 40 anys de dictadura; però avui, quina és l’excusa?  Pel que sembla, la mateixa.  Potser ja està bé d’ excusar-nos en el passat; fa més de 30 anys que vivim en democràcia i la generació actual ja no són “afectats” directes -ni gairebé indirectes- d’allò que foren els nostres avis o besavis.  Segurament, -i ho dic afirmant-ho– ja és hora, d’una vegada per totes, d’analitzar els perquès.

Segons tots els estudis realitzats sobre educació, els principals punts de debat són quatre: les hores lectives de classe, la mitjana d’alumnes per aula, la inversió de l’Estat en educació, i -en menor mesura- el temps que els professors dediquen a posar ordre per ser escoltats.

Per començar, crec que hauríem de desmitificar la falta d’hores lectives als centres escolars, que sol ser la crítica més directa i repetida que fem la gent del carrer.  Els alumnes de Primària espanyols, tenen 126 hores obligatòries més que la mitjana dels països de la OCDE i 129 més que els països de la UE.  A la Secundaria, passa el mateix: els estudiants espanyols tenen 148 hores de classe més que els membres de la OCDE i 153 hores més que els països de la UE.  Per contra, la gran superpotència en la matèria, que és Finlàndia, resulta ser el país amb menys hores lectives i té, en canvi una destacada potenciació de les habilitats creatives i el bilingüisme (finès - anglès); característiques similars a altres potencies que la segueixen com Suïssa, Holanda o Alemanya.  

Sobre la mitjana d’alumnes per classe,  a Espanya la mitjana en els centres públics és de 19,8, més baixa que la de la OCDE, amb 21,4, i la UE, amb 20 alumnes; mentre que – paradoxalment- en els centres privats passa al contrari: 24,5 alumnes a les aules espanyols davant dels 20,5 de la OCDE i els 19,0 de la UE.

Respecte a la inversió de l’Estat en educació, Espanya gasta per alumne un 29% del seu PIB per càpita, cosa que situa el país 2 punts per sobre de la inversió mitjana dels països de l’OCDE i 3 per sobre de la mitjana del països de la Unió Europea, segons l’informe de la OCDE.

Més preocupant és, per acabar, el temps que els professors es dediquen a posar ordre i a fer callar els alumnes a les aules: Espanya suspèn estrepitosament; de fet, som el segon país del rànquing només superats per Mèxic.  Segons l’estudi, els docents espanyols perden una cinquena part del total d’hores lectives posant ordre a classe, cosa que suposa una mitjana de 150 hores sobre les 833 de les que consta el curs escolar.

Un cop revisades les quatre principals raons que poden conduir al fracàs escolar, només ens queda redactar les conclusions.  Unes conclusions que, guiant-nos per la informació anterior, ens haurien de fer plantejar el nombre d’hores lectives.  Així, si a Espanya estem invertint en educació tant o més que altres països que tenen millors resultats, i tenim unes aules amb un nombre similar d’alumnes, potser l’”error” està en l’excés d’hores lectives dels alumnes.

Hi ha un refrany espanyol que diu: “No por mucho madrugar amanece más temprano”.  I si als alumnes els hi passés una cosa semblant? I si pel fet de fer moltes hores de classe no aprenguessin  més sinó que, fins i tot, els hi fos contraproduent? I si al final acabem tenint nens tristos i avorrits que no veuen l’escola i el fet d’estudiar com una oportunitat sinó com una presó, on les hores no passen i les assignatures acaben sent quelcom tan repetitiu que acaben provocant que l’alumnat desconnecti de l’ensenyament?

Els polítics esdevenen estadistes quan comencen a pensar en les properes generacions i no en les properes eleccions.

James Freeman Clarke (1810-1888)  Teòleg i escriptor nord-americà.

A politician thinks of the next election , a statesman thinks of the next generation.